DIA 3: Els paperets de la sort

Chinatown: UNA PASSADA! Hi arribem pel carrer de les guindes, Canal Street, que es diu així perquè a sota encara es pot veure un canal que va construir un tal governador Clinton fa uns quants anys ja. Ens ofereixen Rolex i joies d'or salvatge. Rebutgem totes les ofertes.

Chinatown és, això, una passada: animals i vegetals inimaginables, vellets encantadors, farolets, dos temples budistes, un amb un Buda de cinc metres, una taula estil Última cena però amb 24 cadires (tot roig extintor) i la vida de Budha en 24 passatges (sermó inclòs, però no de la muntanya. Budha el va donar en pla)

Budah a Canal Street

Al Mahanaya Buddhist Temple Pepa em regala un dels paperets de la sort (val 1$) que estan dins d'una capsa just davant del Buda. Diu que tindre sort en general i, en concret, que si la lluna desapareix, no em queixe. O siga que em queixe.

Probability of succes

Paperets de la sort

Entre el primer i el segon temple, a Mott Street, trobem una combinacio de granota, gos, nena que canta, ulleres de 2009, senyora xinesa gran que a tot contesta 5 $ i fanalets:

Little Italy no és tan genuïna com Chinatown i no veiem ni un italià. Parem en una botiga de texans i comprem. Hem de tornar al YMCA per carregar la bateria de la càmera. A l'eixida del metro dinem en un pub, per primera vegada un plat com toca. Hamburguesa de carn (8 oz) a la mexicana i birra. Al New York Times hi ha un article molt bo sobre l'India com a productora i exportadora de rectors catòlics. La millor cita és d'un tal Mr. Narendra Parabatha: "Tenir un rector a la família té tant de valor com tenir un elefant". Pepa diu que els del NYT són l'hòstia perqué dediquen un article a questionar la dieta victoriana de l'Oliver Twist de Dickens. La d'ací, per cert, és la monda lironda, tot i que trampegem d'allò més bé.

Després de carregar totes les bateries, baixem 31 carrers caminant fins a l'EMPIRE STATE. La cua inclou scan-X per a la bossa, foto turística (amb la finalitat de fitxar-nos) i més i més espera per agafar el primer ascensor: 80 pisos. Després un altre: 6 pisos més. La vista espectacular val la pena. Acollona, fa fred, impressiona... com s'ho han fet per construir una polis d'estes característiques i que funcione? (homeless i demés a part) No pots evitar pensar que els de les Torres Bessones van caure o es van llançar des d'una alcada semblant. Terrible

Manhattan a la nit

Baixem els 86 pisos. Deu carrers mes avall i anem a buscar The Flat Iron, un edifici amb forma de planxa.