DIA 9: Bye Bye, New York

Fem el tour de la NBC, tot un espectacle. Veiem el plató dels informatius vespre i un altre de més gran per a shows, rodes de premsa i alguna cosa més. Després entrem a un estudi des d'on fan el telenotícies i treuen dos voluntaris, un que fa de Pellicer i l'altra que fa de Tomàs Molina però amb el mapa del temps dels EUA. No està mal.

Després entrem a Saint Patrick's Cathedral, que té moltes capelles, la més gran dedicada a Nuestra Senyora de Guadalupe, on hi ha latinos i un latin king amb el cabell llarg, negre i llis, recollit amb una cola de caballo i mòbil penjat a l'orella amb un llum intermitent blau. També hi ha una capella dedicada a Judes, a Santa Frígida, Santa Rosa de Lima, Sant Antoni, Sant Joan Baptista i Sant Joan Baptista De la Salle o a The Lady of Czestochowa. També hi ha un bust de Joan Pau II i un retrat dil Papi di Romi actuali. El millor de tot, però, és el dispensador d'aigua beneïda i els cartells que recorden que l'església no esta sustentada ni pel Vaticà (quin morri!) ni per l'arquebisbat de Nova York. També hi ha escrites pregàries pels bisbes i arquebisbes de la ciutat ja morts i els passatges del calvari escolpits en les parets. Pepa em diu que, per ser apòstata de pro, ja trigue massa a eixir de la cathedral.

Saint Patrick's Cathedral

Després anem a la botiga de joguines FAO, aquella de la pel.licula Big (amb Tom Hanks). Hi ha el piano, molts joguets, peluixos (com l'aquari que s'emprova Pepa a modo de barret per anar a missa a Harlem). Li comprem una coseta al nene Francesc. Esperem que li agrade.

Pepa i els animals de la FAO

El piano de Big

Hem quedat que a les 18h passaran els del bus a recollir-nos pel YMCA. Encara tenim temps de pujar tranquil.lament caminant, tenir una experiència culinaria acollonant amb un combo de sushi & sashimi en un japonès boníssim a tocar de Columbus Circle.

Fum a les clavegueres

NOVA YORK: si, si. Hem constatat que ix fum per les tapes de les clavegueres; que els taxis són grocs; que a bars i restaurants cal deixar 20% de propina (moltes vegades ja la inclouen en el ticket, com ara en el dinar, que ens han cobrat 15$ de propina i 5 i pico de tases); que els WC tenen aquella aigueta emprenyadora; que sempren van parlant pel mòbil mentre caminen; que a Harlem hi ha molta gent que parla sola; que fa molt de fred; que tot es enorme, els autobusos, els camions, els edificis, les hamburgueses, que hi ha uns quants prous homeless (avui Pepa ha ajudat a una que anava en cadira de rodes i l'ha empès uns metres per una vorera), que les paradetes de hot dogs ara venen tacos, jalapenos, alitas de pollo, pretzels, pinxos morunos, castanyes i no sabem encara que més; que ens podem perdre i botar parades del metro com qualsevol novaiorques; que hi ha molts pisos amb escales d'incendis; que està prohibit fumar fins i tot sota els toldos d'entrada als edificis; que hi ha molta gent passejant gossos abrigats amb jerseis i anoraks; que hi ha ciclistes per la ciutat i carril bici i bicicletes pintades de blanc lligades per sempre a algun fanal amb el cartell de la persona que la pedalava quan va ser atropellada per un camió o cotxe i que hauríeu de vindre, encara per dir allò de que... "que bojos estan aquests romans!".

Bicicleta memorial

RECOMANEM EL YMCA? Sí. Una miqueta cutre, almenys la nostra habitació (sembla que n'hi ha de millors però no ho vam poder canviar perquè estava tot a tope), però cèntric, barat i amb serveis extra com bar, piscina, spa, gimnas, bugaderia... La room tenia una llitera i devia fer uns 8-9 quadrats com a molt, però això sí, amb tele (sense comandament) i cale que només encenien si estàvem per sota dels 0 graus (no hem passat gens de fred). No sabem fins a quin punt els del YMCA són cristianitos en l'actualitat (no teníem Holy Bible en el calaix de la taula de l'habitació), però acullen homeless (sempre n'hi havia algun al bar prenent un cafè i una madalena) i tenen programes especials centrats en els joves. Els banys, en fin, comunitaris en el nostre cas, amb piques marca American Standard, com les de la ONU, i accessoris Georgia-Pacific (com el dispensador automatic de paper), una marca que abunda en els lavabos de la ciutat... Vosaltres jutgeu:

Passadís del YMCA

L'habitació amb llitera (!)

Els banys compartits

El menjador compartit

MOLTES GRÀCIES PER LLEGIR-NOS!!! FINS AL PROPER BLOG!!!

DIA 8: Harlem (dedicat a la güela Amparo i a la Lours)

HARLEM: Tot i que anit vam arribar a les dues de la matinada, ens alcem aviat per anar a missa a Harlem. Harlem no fa l'olor d'Àfrica concentrada que se sent a New Cross, a Londres. Potser no ho he sabut olorar, o potser ací les olors es congelen, com l'aigua de la foto.

No cal posar els glaçons al congelador

 De cami li enviem un missatge a papa i mama dient que anem a missa. La idea és anar a l'Abyssinian Baptist Church, però quan arribem la cua de turistes pega la volta a l'illa de cases. Això ha creat un nou lloc de treball: "Yes ma'am", ens diu un senyor negre XXXL quan ens quedem quatre segons parades mirant la cua, "I'm in charge of the line. That's my job and you should keep clear of this zone" (com veus Xumi, això ha canviat molt).

Optem per creuar la vorera i anar a la Mother African Methodist Episcopal Zion Church (es veu que és l'església negra més antiga de l'Estat de Nova York). El servei ja ha comencat. Entre els primers cants i pregàries rebem l'SMS de resposta de mama i papa: "La güela Amparo pregunta que si és la Missa del Gall" i no sabem com explicar-li tot el que estem veient en un sol SMS: ací hi ha dos cors, un de femení i un de masculí, tots de gent negra i veus esguerrades, un organista i un director de cor; que l'orgue penja de la paret, que no hi ha altar, que les veus d'aquesta gent semblen expressar anys de patiment acumulat, que els assistents participen, interactuen, fan palmes, aixequen les mans, es comuniquen amb el reverend; que el servei inclou un trivial de la Bíblia (4-5 preguntes basades en l'estudi setmanal del llibre sagrat), que als bancs hi ha, en companyia de la Holy Bible i d'un llibre de l'església, un fulletó amb les pregàries, trívies, lectures, intervencions i càntics del dia i un espai en blanc perquè prengues notes del sermó. També es poden incloure precs i temes de discussió de cara a la següent missa, que no prenen la comunió, que també s'arreglen però amb barrets i perruques, elles, i vestits amb americana i corbata, ells.

La part central de la missa és el sermó del pastor i reverend A. Alfred Carson, un senyor ja gran que fa bromes sobre mini-sermons que han fet altres reverends. El seu parla d'economia, de política, de família, anomena Obama, l'Església. S'ofega, s'ennuega, tus, crida, perd la veu, sua... Torna a parlar, ara sobre fer un ús responsable de la VISA, critica els joves (the hip hop generation), vol que siguem forts espiritualment i que agafem els recursos que Déu ens dóna per superar els problemes quotidians i la crua realitat econòmica de molts. La gent li contesta ("All right"), li crida, li aixequen els braços, ell contesta: "SAY AMEN, BROTHERS!!!" (Amén ací es pronuncia ei-men) i algunes de les seues paraules les acompanya l'organista amb notes i acords improvisats. El final és apoteòsic, la gent de peu, cantant Amén (com l'anunci de Hellman's però dient ey-men) i fent palmes.

Tot i ser apòstates de pro, eixim de l'església amb una energia estranya i cantant ey-men pel carrer. A l'eixida de l'Esglesia ens espera un ajudant del pastor per donar-nos la mà i les gràcies per haver vingut. Pepa li desitja un feliç any nou.

En una cafeteria-llibreria de la zona, veiem una quantitat de publicacions exclusives per a negres: "The Positive Community. Good News from the church and community", "Black issues", "Pulse. The heartbeat of black gay America" i una paret dedicada únicament a edicions de la revista "Hip Hop". Passegem pel barri i ens pategem 30 carrers fins a la Columbia University.  

Universitat de Columbia

Després baixem al centre fins al Rockefeller Center. No hi ha gens de cua per pujar a The Top of the Rock (l'observatori al pis 73 de l'edifici), no com a l'Empire State. Les vistes des d'ací són més boniques encara que des del building de King Kong, es veu el Central Park sencer, Downtown i com l'illa de Manhattan es va fent estreta fins acabar en una punta, com s'ajunten els rius Hudson i East, Queens, l'Empire... Ens esperem i vegem la posta de sol des de The Top of the Rock. En una dia assolellat com el d'avui, els colors i els reflexos en els rius són molt bonics. A poc a poc veiem com es van encenent les llumetes de la ciutat.

The Top of The Rock

El viatge s'acaba. New York és una passada, al.lucinant, m'ha agradat molt. Demà pel matí farem un tour pels estudis de la NBC i alguna coseta més. El vol és per la nit i no volem ni pensar en el jet lag que tindrem quan arribem.

DIA 7: Seguint les recomanacions de la Santos

QUEENS... Dit així en honor de Caterina de Braganza, ara a aquesta no li agardaria gens el panorama, tot i que a nosaltres sí, i molt: multiculti total. Agafem l'avinguda principal (Jackson Heights Avenue) que discorre sota dels rails de la línia 7 de metro, també dita expresso internacional, i passem un mini bangla-indiantown amb referències al Banglatown de Londres, botigues de saris, supermercats indis i botigues de dolços multicolors. Després hi ha peruans, mexicans, colombians, equatorians, passem per la botiga El indio amazónico, on es prega no tocar els objectes que estan en consagració i on venen botelles de plàstic d'aigua beneïda marca El indio amazonico que semblen les primeres botelles de xampú que devia vendre la tia Lolita a la perruqueria allà pels anys 60.

Queens sota la Línia 7

Beuratges i caps reduïts

Arribem fins al final de l'avinguda, on comença una comunitat grega. Més enllà hi ha un Chinatown més gran que el de Manhattan, però ja no hi anem. Agafem l'Expresso Internacional i ens plantem a una altra part de Queens, Long Island, una zona que ara s'ha convertit en un refugi d'artistes. Pel camí llegim una edició de la publicació gratuïta EL ESPECIALITO. El Semanario de la Comunidad Hispana de Jackson Heights, que té en portada una tal Niurka Marcos ("más atrevida que nunca"), com a historia principal la d'un treballador colombià del barri que ha guanyat una batalla legal contra la fàbrica on treballava a Nova Jersey (l'advocat també és latino) després d'un accident laboral en el que va perdre un braç i una secció al.lucinant, "Predicciones", on llegim: "Astrólogos chinos vaticinan que la crisis habra pasado en 2010". Ge-ge-ge-nial.

Setmanari El Especialito

A LONG ISLAND anem a una zona d'antics magatzems per veure els graffitis de les seves parets, multicolors, de temàtiques i imagineries diverses. En una cantonada un xic ens convida a passar a dins d'un magatzem i ens dóna unes enganxines d'una marca de roba. A dins del magatzem hi ha tres joves pintant amb els esprais. Hi ha un horari per anar-hi a pintar. Una miqueta més enllà hi ha el museu PS1, un museu d'art modern afiliat del MoMA, ubicat en una antiga escola del segle XIX, de sostres molt alts, escales metàl.liques i grans finestrals cap a l'skyline de Manhattan. Hi ha una sala plena de tubs una miqueta rovellats i calderes que ara la utilitzen com a sala d'exposicions. El tour comença amb una instal.lació d'un artista argentí que simula una piscina amb només dos dits d'aigua a la qual s'hi pot entrar per sota. El tal Erlich Swimming pretén desorientar l'espectador desafiant les lleis de la fisica i ho aconsegueix. L'última peça que veiem és una instal.lació d'Elafur Eliason que és un gran mirall al sostre d'una àmplia habitació que va rotant.

A la PS1

Instal·lació giratòria amb mirall

PER LA VESPRADA BUSQUEM THE SLIPPER ROOM, un local on fan espectacles de cabaret al Lower East Side, i que ens havia recomanat la Pili. Arribem a les cantonades indicades, però com que ja s'ha fet de nit i sense les ulleres no veig res de res i Pepa encara menys, tot i tindre'l davant dels nassos, no el veiem i demanem ajuda a un japonès talla King Size. Tot controlat: es trau un mòbil de la butxaca de la gavardina, connecta el GPS, introdueix el nom, apareix el resultat, fa doble zoom (amb el dit -és tactil), gira el cap qual robot i diu: "Ahí està". Hi anem. L'espectacle comença a les 22:30 però són les 19h. Fem temps jugant al billar en una sala immensa del Soho (acabem de descobrir que a les dues ens agrada jugar) i ens ho passem molt bé.

Billar al Soho

Tres partides després som a The Slipper Room. Riurem molt i ens divertirem. L'espectacle, de "burlesque", com diuen ells, consisteix en una sèrie de numeros de cabaret revisitat en tres actes amb un mestre de cerimònies jove, vestit amb uns calçotets de Capitan America fins al melic, que va introduint les pin-ups, totes amb noms descabellats com Gigi La Femme. Alguns números són graciosíssims, com el de la xica que apareix vestida de llagosta i acaba despullant-se després de desfer-se de les potes amb molt de glamour i xuclar el suc.

DIA 6: 32 graus Farenheit

0 graus C. Ni fred ni calor. I posades als -13 d'ahir, això és du molt però que molt bé.

Ordre del dia:

A l'entrada de l'ONU

1. ONU. Cua de dues hores per a la visita guiada. Però val la pena. Mentre esperem anem a la botiga, veiem algunes expos, comprem llibres, el cafè (bastant car, això sí) i visitem l'oficina de correus pròpia i segells propis que tenen. La visita guiada s'ho val, exceptuant les parades que ens fa la guia japonesa per explicar els regals de diferents països com Tailandia o Xina (ben coents, tot s'ha de dir). Els 45 minuts passen ràpid: la sala que tots hem vist per la tele (la de l'Assemblea General) i algunes galeries ja preparades per a les visites amb diferents objectius de l'organisme. Preguntem, Pili, on seu la premsa.

L'Assemblea General

2. New York Public Library. Al.lucinant, sobretot la sala de lectura. (De camí, entrem al Chrysler Building i tornem a entrar a Grand Central Station, per veure-la de dia. Però fa núvol i gairebé no entra llum pels grans finestrals de l'estació).

La Library

3. Chelsea Hotel: galeries i més galeries i unes cases d'allò més mones restaurades que s'assemblen a l'estil victorià londinenc. En una galeria (una antic magatzem reconvertit a prop del riu Hudson) trobem una exposició de Richard Avedon i entrem.

El Chelsea

Avui hem viscut una aventura al metro: L'hem agafat a prop del YMCA i haviem de baixar a Grand Central per després caminar fins a l'edifici de la ONU. Un transbordament. Camí de la darrera parada de sobte Pepa diu: "Em sembla que ja hem de baixar". S'apropa a veure-ho i a la vegada que diu que sí se n'ix del vagó i es tanquen les portes. Jo em quede a dins i només tinc temps de gestualitzar i cridar "Espera'm ahí". La propera parada em deixa al barri de Queens, o siga que trigaré a tornar, però finalment torne i allí està ella, esperant.

A l'ONU no estan permeses les 'demonstrations'

 Sayonara, babies. Fins demà. I A VEURE SI ESCRIVIU MÉS COMENTARISSSS!!!

DIA 5: The big chill i natalici de la mama

Me la imaginava més gran

Felicitats, mama. Fa un fred que pela. Es pitjor encara que el dia anterior. Tota la neu s'ha congelat, l'aigua (també alguna vomitada), botelles d'aigua al terra amb el líquid congelat, tolls congelats... Comencem el dia a -13: bestial.

Com que és festiu i hi ha moltes coses tancades, anem a buscar el ferry que va a Staten Island i que passa a prop de la Liberty, que és una enganyifa: xicoteta. Vaja, que me la imaginava més gran (Pepa diu que sí). Peguem una mini volteta per aquesta illa de vot majoritàriament republicà, però no ens fa gens el pes i tornem a Manhattan.

Volteta per Battery Park, en fase de congelació. Agafem el metro i ens plantem a Greenwich Village: botigues de cuir, de vestits per drag queens, Gay Street, casetes precioses, baixetes, bars-icona de manifestacions pro igualtat de drets entre parelles heteros i gais...

Un aparador del Greenwich

El Carrer Alegre

Memorial gai

L'Stonewall

El modelet

La ruta pel barri ens du per bars de renom per la seua clandestinitat o perquè van ser freqüentats per artistes varis. Passem per on Dylan va compondre Blowing in the Wind:

Ja no és el mateix local

Després de la ruta per Greenwich, anem a l'East Village (sempre caminant, Pili), i fem una altra ruta per aquest barri amb reminiscències punk. Busquem la placa dedicada a Joey Ramone però no la trobem. Continuem per botigues, trobem un santuari d'objectes kistch com portades de Playboy, joguines vintage i un cartell a l'entrada que avisa que els xiquets desatesos seran venuts com a esclaus. Guinness en un bar de la zona i cap a dalt.

No us perdeu ni un cartell!